All posts filed under: Crítiques i cròniques

Vania en la Calle 42: Chéjov en proceso

Una melodía de jazz nos conduce a través de la bulliciosa calle 42, los actores llegan al decrépito New Amsterdam Theatre. Sólo un grupo reducido de espectadores asiste a este ensayo de Tío Vania. Entran al teatro y admiran la belleza decadente de la sala en la que “se representó Ziegfreld Follies”, cuenta André Gregory, director de la obra, a su público selecto. Retazos de conversaciones se mezclan con la música. Wallace Shawn –que interpreta Vania– comenta que se siente exhausto porque no ha dormido bien, se tumba para descansar en un banco. Justo a su lado, Pheobe Brand –Marina, la nodriza– y Larry Pine –Dr. Astrov– se sientan en una mesa. Él se queja que va muy atareado, actúa en varias producciones a la vez. Sutilmente, esta charla enlaza con el principio del texto de Chéjov, y Shawn se despierta perezoso como Vania. Desde el inicio de Vania en la calle 42, Louis Malle sobrepone y difumina las fronteras entre cine y teatro, ensayo y función, siglo XIX y XX, actores y personajes. Inmortaliza …

La carn del flamenc ‘Al baile’

Crítica publicada al Núvol Juan Carlos Lérida tanca la triologia Los cuerpos del flamenco que va començar el 2010 amb Al toque en el que investigava sobre la corporalitat de la guitarra. La segona entrega va ser Al cante, peça en la que va compartir escenari amb El Niño de Elche el 2014, i aquest cap de setmana va presentar l’última part: Al Baile, viatge en el que l’acompanyen David Climent de loscorderos.sc i el ballarí Gilles Viander. Com si fósssim en una casa en obres l’espectacle arrenca amb soroll que percuteix insistent en el buit negre. La foscor s’esvaeix i en un racó es divisa una massa rosa xiclet que pren forma de tres cossos vestits amb elegància, o bé tres flamencs humanoides enfeintats en ser flamencs. No saps ben bé on ets al començar Al baile; la honestadat dels tres ballarins per cometre la seva missió és autèntica, però la prespectiva amb la que es diposa l’acció és confusa: sembla un documental de La 2 en el que el Tricicle interpretessin tres aus …

La Caputxeta vermella en xandall

Publicat al Núvol Le petite chaperon rouge de la companyia francesa Divergences.  Coreografia : Sylvain Huc // Interpretació: Cécile Grassin i Sylvain Huc Univers sonor: Xavier Coriat // Disseny d’il·luminació: Pierre Masselot. 18 de desembre de 2015, Sala Hiroshima. Vet aquí una vegada una noia vestida amb un xandall i una dessuadora vermella que còrrer. Fuig. L’escenari és fosc i ella s’il·lumina a si mateixa amb una llanterna. Le Petite Chaperon Rougede la companyia Divergences arrenca com un thriller, jugant amb ombres, intuïm i el que no veiem. Gairebé buida, només uns llums fosforescents ocupen l’escena i a un racó, envoltat de vinils, un home punxa la música en directe. Aquesta versió coreogràfica del conte de Perrault, o dels germans Grimm, renuncia a la trama per a submergir-nos en elements misterios i temes universals de la història de la caputxeta. El coreògraf i ballarí Sylvain Huc –que interpreta al llop– s’endinsa en diferents formes i registres: la comicitat de l’slasptick, la màgia del teatre d’ombres, el suspens nostàlgic del cinema mut expressionista, seqüències de moviment …