Entrevistes i articles, Featured Text, Paraules en dansa

Rosas Dansat Rosas

Tensions hipnòtiques: quatre dones en una batalla rítmica

De l’escenari a una escola abandonada

Quatre dones es lliuren a una batalla rítmica a través d’una gestualitat quotidiana. Estrenada el 1983, Rosas danst Rosas, de la coreògrafa belga Anne Teresa de Keersmaeker i amb música de Thierry De Mey i Peter Veermersch, és un clàssic de la dansa contemporània. Un dels compositors de l’obra, l’artista multidisciplinari Thierry de Mey, va filmar i editar aquesta coreografia en una localització molt singular, una escola abandonada. El resultat d’aquesta adaptació cinematogràfica és fascinant i alhora desconcertant, perquè l’arquitectura esdevé coreografia; la gestualitat, matemàtica; la música, arquitectura, i la pel·lícula, dansa.

Roses balla Roses .

Rosas danst Rosas és la primera peça de la companyia Rosas, fundada el 1983, que aleshores només estava formada per dones. El títol de la peça es refereix al fet que les quatre dones que ballen la peça “es ballen a si mateixes” a través de la repetició i el cansament. A l’adaptació cinematogràfica del 1997, s’hi van afegir més ballarines. La idea de crear aquesta coreografia va ser de Thierry de Mey i Keersmaeker. Per tant, s’havia d’escriure la dansa i la música alhora. De Mey, que no tenia gaire experiència com a músic –tocava la guitarra en una banda de rock–, va suggerir estructurar l’obra en quatre fases del dia. A la percussió, s’hi afegeixen les respiracions i els sospirs de les ballarines, les seves petjades, el soroll que fan quan van a terra,  a través d’aquestes diferents capes sonores es fusiona moviment i música.

A partir d’una gestualitat quotidiana, De Keersmaeker construeix una partitura precisa, en què cada frase s’ha de contar. Des d’un punt de vista espacial, es formen patrons diferents i la peça evoluciona des del terra fins a les cadires, passant pels passadissos. En l’última fase o quart moviment, les ballarines es deixen emportar per l’energia motriu, ballant sense contar, una vegada i una altra, mentre formen un cercle. Una descripció molt suggerent de la peça és la de la crítica i periodista del diari The New York Times Roslyn Sulcas: “Captivant i esgotadora, fascinant i implacable, brillant i tediosa, és una exploració hipnòtica de la sincronia, els patrons i el ritme”.

(L’enllaç a la meva crítica de la reposició que es va presentar al Mercat de les Flors l’octubre del 2017: “Apoderament sota fatiga màxima”, publicat al web de la Revista Musical Catalana. )

L’estructura explicada per De Keersmaeker

Anne Teresa De Keersmaeker, en una entrevista amb Nadina Meisner (The Independent, 1999): “Estic obsessionada per les estructures. El que és més bonic de viure d’aquestes construccions és que generen quelcom intangible, evasiu, una emoció”

Anne Teresa de Keersmaeker i Rosas

“Una coreògrafa difícil que gaudeix d’un seguiment popular, una minimalista que tendendeix cap al drama, una persona reservada amb moltes coses a dir… Anne Teresa de Keersmaeker és una contradicció fascinant.” Així és com el crític de dansa Sanjoy Roy descriu breument la coreògrafa belga.

Nascuda a Bèlgica el 1960, De Keersmaker es va formar a l’escola Mudra de Maurice Béjart a Brussel·les, on va crear el seu primer solo, Asch (1980), i va conèixer el compositor i realitzador Thierry de Mey, amb qui ha col·laborat al llarg de la seva carrera i qui la va introduir a la música de Steve Reich. Als anys 80 va estudiar a la Tisch School of the Arts de Nova York, on va crear la seva primera coreografia llarga, Fase, amb música de Steve Reich, que va interpretar ella mateixa amb Michèle Anne de Mey. Aquest duet minimalista va ser tota una sensació internacional. El 1983 va fundar la companyia Rosas, integrada només per dones al començament, tot i que després hi van entrar homes. Rosas es va convertir en la companyia resident del Théâtre de la Monnaie, motiu pel qual De Keersmaeker va poder crear produccions més ambicioses i va canviar el panorama dansístic belga, que fins aleshores havia estat influenciat, sobretot, per Béjart. De la dansa clàssica del segle xx, Bèlgica es va convertir en un dels països de referència de dansa contemporània. Després de Rosas van sorgir coreògrafs, companyies i directors que han estat molt influents i que ho continuen sent, com ara Wim Vandekeybus, Jan Fabre o Alain Platel. El 1995 De Keersmaeker va obrir un escola de dansa contemporània molt prestigiosa, PARTS (Performing Arts Research and Training Studios). La coreògrafa també ha dirigit òperes, i avui dia grans companyies de dansa clàssica com el Ballet Nacional de l’Òpera de París interpreten repertori seu.

La composició és clau en les seves coreografies: sempre hi ha una tensió entre l’ordre –les estructures geomètriques i la precisió rítmica– i el desordre –el caos de la pluja, per exemple. Al llarg dels anys ha fet servir molts recursos per a, entre altres, les obres, els textos i les pel·lícules que ha creat. Pel que fa a la música, tot i que el seu compositor de capçalera és Steve Reich, ha coreografiat des de música de Bach o Beethoven fins a Joan Baez.

www.rosas.be

Beyoncé plagia De Keersmaeker

En aquest videoclip de “Countdown” ret homenatge a la pel·lícula Funny Face protagonitzada per Audrey Hepburn, però pel que fa a la coreografia d’Anne Teresa de Keersmaeker es pot considerar, en la meva opinió, un plagi descarat en tota regla.

La projecció al #CaixaForum:

Fitxa artística. Realització: Thierry De Mey. Coreografia: Anne Teresa De Keersmaeker. Ballarines: Cynthia Loemij, Sarah Ludi, Anne Mousselet, Samantha Van Wissen. Música: Thierry De Mey, Peter Vermeersch. Fotografia: Michel Houssiau. Càmeres: Philippe Guilbert, Jorge Leon. Edició de vídeo: Rudi Maerten. So: Ricardo Castro. Coproducció: NPS, BRTN TV2, ZDF/Arte, Le Fresnoy, Rosas Soutien Fonds Film in Vlaanderen, Direction de l’Audiovisuel de la Communauté Française de Belgique, Nationale Loterij, P.A.R.T.S. 1997

Anuncis

1 comentari

  1. Retroenllaç: Dansa Filmada al CaixaForum de Barcelona, hivern 2018 | Clàudia Brufau Bonet

Els comentaris estan tancats.