Entrevistes i articles, Featured Text, Paraules en dansa

La Novena simfonia de Beethoven

Celebració monumental de la germandat

Cinquanta anys després d’estrenar-se al Circ Reial de Brussel·les (el 27 d’octubre de 1964), Gil Roman, director artístic del Béjart Ballet Lausanne, amb la complicitat del Ballet de Tokio, va reunir més de 250 artistes per remuntar la ‘Novena’ de Béjart, una obra monumental i imprescindible del segle xx. Aquesta producció va ser un projecte que es va gestar durant tres anys. El ballet parteix d’una introducció molt teatral, Gil Roman recitant solemnement textos d’El Naixement de la Tragèdia de Nietzsche, i culmina amb el quart moviment, l’Oda a l’alegria de Schiller, protagonitzat pel genial ballarí colombià Oscar Chacón.

La Novena de Béjart

La Novena Simfonia va ser la primera coreografia llarga creada per Maurice Béjart. Entre altres ballarins, va reunir Paolo Bortoluzzi, Tania Bari, Duska Sifnios, Jorge Lefèvre i Germinal Cassado, que en van interpretar els rols principals. En la seva autobiografia va escriure que “es va deixar guiar per Beethoven.” Malgrat que la idea inicial era una interpretació pura de la música de Beethoven, Béjart va afegir textos de Nietzsche i Schiller en el programa de mà. El missatge emfatitza el tema de la germandat universal, la unió de les races, els pobles i les cultures, que culmina en el quart moviment, l’Oda a l’alegria. La coreografia de Béjart es desplega en un conjunt de patrons en l’espai i d’agrupacions de ballarins, des d’un punt de vista estilístic combina la tècnica clàssica i la dansa moderna amb l’expressivitat de les danses índies i els tambors africans. Després de l’estrena, el 1964, que va ser un gran èxit, la companyia de Béjart va fer una gira de dos anys que els va portar per tot Europa i per Àsia.

 Maurice Béjart, l’alquimista de la multiculturalitat

Béjart creia fermament que el ballet, al segle xx, havia de ser tan popular com el cinema. Va fer servir música pop i clàssica, i va presentar ballet en grans estadis. A la dansa clàssica li va afegir la sensualitat i l’espiritualitat de les danses tradicionals de la Índia, l’Àfrica, i també la tradició teatral del Japó, el kabuki. A més de la música i la dansa, va afegir paraules i diàlegs, i va manllevar recursos de l’òpera, els musicals i el vodevil. L’èxit que Béjart va rebre arreu del món es va deure a la fusió de mestratge escènic i sinceritat, de virtuosisme i art. De fet, però, va ser molt més que això, perquè la celebració de les cultures asiàtiques era fruit d’un compromís personal: Béjart es va convertir al xiisme i seguia les tradicions sufís; a més, una vegada l’any es retirava a un monestir budista de Grècia.

Maurice Berger (Marsella, 1927 – Lausana, 2007), fill del filòsof Gaston Berger, comença a estudiar dansa per recomanació del metge. Maurice, que des de molt jove és un apassionat del teatre, adopta el cognom de la dona de Molière, Armande Béjart. El jove Béjart completa la seva formació amb Roland Petit i col·labora amb el Cullberg Ballet, per al qual crea la seva primera coreografia el 1951, L’inconnu. Dos anys més tard funda la seva primera companyia, Les Ballets de l’Étoile, amb la qual el 1955 estrena la Simfonia per un home sol. Més endavant es trasllada a Bèlgica i funda una altra companyia, Le Ballet du xxè Siècle, resident del Théâtre de la Monnaie de Brussel·les, on descobreix la dansa moderna i un estil de ballet nou a un públic neòfit. D’aquesta etapa, en destaca la versió del Bolero de Ravel (1961), que des que es va estrenar ha estat interpretat per grans ballarins i ballarines, des de Tania Bari, Jorge Donne, Maya Plisétskaya o Sylvie Guillem. Més tard engega l’escola Mudra, per oferir una formació en dansa clàssica i moderna molt holística. Entre els alumnes que passen per aquesta escola destaquen Maguy Marin, Anne Teresa de Keersmaeker o Nacho Duato, entre d’altres.

Després de disset anys a Bèlgica, Béjart dissol la companyia i es trasllada a Suïssa, on el 1987 en funda una de nova formació, el Béjart Ballet Lausanne. També obre una escola a Lausana, Rudra. Autor de més de dues-centes cinquanta coreografies, del seu repertori destaquen la Consagració de la Primavera (1959), Nijinski clown de Dieu (1971), Sonata à trois (1957) o Ballet for life (1997), entre d’altres.

Per saber-ne més:

www.maurice-bejart.ch

Imprescindible mirar els documentals d’Arantxa Aguirre: El esfuerzo y el ánimo (2009) i Dancing Beethoven (2017).

Anuncis

1 comentari

  1. Retroenllaç: Dansa Filmada al CaixaForum de Barcelona, hivern 2018 | Clàudia Brufau Bonet

Els comentaris estan tancats.