Entrevistes i articles, Featured Text, Paraules en dansa

A Swan Lake, d’Alexander Ekman

Cicle de Dansa Filmada, CaixaForum Barcelona. 

Projecció 26/02/2017

Un llac surrealista i espectacular

Sinopsi

El primer acte viatja al passat: ens situa el 1877 –més o menys– quan es va crear la primera versió del Llac del Cignes, que va ser un fracàs. Les escenes entrellacen diàlegs, coreografia, cant, com si fos un musical i la música de Mikael Karlsson fa referència a la partitura de P. I. Txaikovski. L’ambientació, de fet, és atemporal. La primera escena ens dibuixa múltiples sketchos de personatges que creuen l’escenari: unes animadores, una família feliç, un transvestit o una diva ocupada en fer de diva. Després d’aquesta escena agitada, Ekman ens condueix al despatx d’un productor teatral on un artista l’intenta convèncer de produir un espectacle sobre cignes. El productor li dóna llum verda després de sentir la història d’Un llac dels Cignes. Per crear el musical The Swan Lake City, l’artista es documenta i consulta una ornitòloga. Al segon acte, que transcorre 137 anys després el cigne blanc i el negre es troben sobre l’aigua. El cos de ball desplega la seva animalitat sobre l’escenari convertit en piscina. A manera d’epíleg, A Swan Lake acaba fent un tast d’un cigne futurista.

Ballar al llac: aigua en dansa

El Ballet Nacional de Noruega va convidar a Ekman per muntar una producció a l’escenari principal de l’Òpera Nacional d’Oslo, ell va acceptar el repte amb la condició de crear un ballet espectacular i salvatge. A Swan Lake va tenir un equip de luxe: el compositor Mikael Karlsson, amb qui Ekman ha col·laborat altres vegades, i el prestigiós dissenyador de moda danès Henrik Vibskov, qui va fer possible trobar una manera arriscada i diferent de ballar a través del vestuari.

La idea clau d’Ekman era crear un ballet aquàtic. Si hi ha una història en la que l’aigua sigui un element essencial, aquesta és El Llac dels cignes. Malgrat el fracàs de la primera versió estrenada el 1877 al Bolshoi, El Llac va ser esdevenir el ballet més famós després de l’estrena de la segona versió al Teatre Mariinski, el 1895. El llibret és fruit d’un amalgama de contes i llegendes europees i russes sobre el mite de la donzella-cigne. L’argument té certes similituds al conte “El vel robat”, de Johann Karl August Musäus o la llegenda russa de “L’Ànec blanc”. Una altra font d’inspiració van ser les nimfes d’aigua, com Ondina.

El Llac ha inspirat nombroses relectures coreogràfiques com la versió masculina de Matthew Bourne (1995) –un èxit de taquilla–, o l’onírica i excèntrica de Mats Ek (1987), fins i tot pel·lícules com El cigne negre (2010), de Darren Aronfsky, protagonitzat per Natalie Portman, deriva de la recerca inesgotable que proporciona aquest clàssic. Si sospesem la versió de 1895 coreografiada per Marius Petipa (actes I i III) i Lev Ivanov (actes II i IV), el cos de ball i la presència del llac tenen tant de pes a la història com Odette, Odile o el príncep Sígrid.

Vols saber-ne més sobre El Llac dels Cignes? En aquest enllaç trobaràs els enllaços al documental de la BBC 4 narrat per Tamara Rojo, directora de l’ENB.

Assaig

Des d’una mirada irreverent, però documentada –durant l’overtura es projecta un collage de gravacions antigues del ballet original–Alexander Ekman comença el seu Llac parodiant el neixament d’un clàssic, que amaneix de referències a la cultura popular del segle XX. A més, convida a l’espectador d’una manera molt lúdica a reflexionar sobre el cigne com a símbol. En el segon acte, Ekman parteix de l’aigua i el sentit de germandat per experimentar amb una manera nova de ballar. El coreògraf es va aventurar a inundar l’escenari de 3cm d’aigua en un espai de 16 x 16, on els ballarins s’esquitxen i llisquen. De fet, assajar el Llac tradicional significa hores d’entrenament per aconseguir que els braços semblin ales, en aquest cas el procés de creació i assajos va consistir en “com ballar sobre l’aigua sense acabar lesionat”.

Alexander Ekman, un coreògraf amb una imaginació exhuberant

alexander-ekman-photo-by-t-m-rivesAlexander Ekman (Estocolm, 1984) és conegut per la seva imaginació exuberant i l’habilitat per fusionar dansa i humor. La carrera coreogràfica d’aquest coreògraf ha estat meteòrica, i de fet, una de les primeres peces exitoses, Whim: a fractured fairytale (2006), va ser creada per a la Jove Companyia IT Dansa de Barcelona, dirigida per Catherine Allard. Ekman, que es va formar en dansa clàssica a l’escola del Ballet Reial Suec, va entrar a la jove companyia holandesa Netherlands Dans Theatre II el 2002, on treballà amb coreògrafs tan influents com Jiří Kylián, Hans van Manen o Nacho Duato. El 2005 torna a Suècia per treballar al Cullberg Ballet, companyia amb la qual va fer el primer gran salt com a coreògraf: va rebre el premi de la crítica al Concurs Coreogràfic de Hannover.

El reconeixament internacional arriba a finals del 2006 quan estrena Flock Work per a NDT II. Des de llavors, Ekman ha estat coreògraf resident del NDT II i ha estat convidat a treballar per més de vint-i-cinc companyies prestigioses arreu del món com NDT I, Syndney Dance Company (Austràlia), Bern Ballet (Suïssa), Ballet de l’Òpera del Rin (Alemanya), Joffrey Ballet (EE.UU),  el Ballet Nacional de Noruega o el Ballet Nacional de Canadà. Entre les seves obres, destaquen Cacti estrenat el 2010 amb NDT II, a La Haia, Holanda,  es podria definir com una paròdia sobre la dansa contemporània i un viatge profund i humorístic a la vulnerabilitat; i Tyll (tul) , estrenat el 2012 amb el Ballet Reial de Suècia, a Estocolm, és un reflexió sobre dels orígens del ballet i les seves convencions.

Per saber-ne més: alexekman.com

 

 

 

 

Anuncis