Entrevistes i articles, Paraules en dansa, Sin categoría

Jewels, de George Balanchine

Cicle Dansa Filmada, Caixaforum Barcelona (II) i Saragossa (III).

Projecció 22 de gener de 2017. 

La joia neoclàssica

Sinopsi

Jewels (Joies) és un tríptic, o bé un ballet abstracte en tres actes. Cada peça, que prèn el nom d’una gemma, és un portal a un imaginari diferent, amb la seva atmosfera i referències estilístiques. Emeralds (Esmeraldes) amb música de Gabriel Fauré copsa l’estil del ballet romàntic francès, misteriòs i poètic. A Rubies (rubís) el frenesí del jazz i la partitura d’Igor Stravinski es depleguen en moviments sincopats i frescos. I finalment a Diamonds, l’esplendor imperial del ballet clàssic rus esclata amb música de P.I. Txaikovski.

Al taller del joier

George Balanchine (Sant Petersburg, 1904 – Nova York, 1983) és el gran renovador de la dansa clàssica, el mestre neoclàssic per excel·lència. Es formà a Sant Petersburg i es consolidà com a coreògraf a París -dos dels bressols de la dansa- i acabà forjant l’estil de la dansa clàssica dels Estats Units. Balanchine es considerava a si mateix un artesà, més que un artista, i va ser un coreògraf prolífic amb una obra molt variada: des de drames narratius com (El fill pròdig, 1929) a relectures dels clàssics (Trencanous, 1954). Però les seves obres més emblemàtiques són coreografies com Four Temperaments (1946) o Agon (1957), sense argument ni escenografia: “la dansa no pot expressar res, s’expressa a si mateixa”, proclamà el coreògraf. És a dir, la coreografia era la base i l’essència del seu treball. Com a formalista militant: en les seves peces l’emoció sorgeix de la forma. A més, gràcies al seu pas pels Ballets Russos, pels escenaris de Broadway i el contacte amb l’avantguarda artística de Nova York, el mestre modernitzà la dansa clàssica: incorporà la percussió al treball dels peus, l’acció de caminar, la distorsió dels malucs i sobretot la rapidesa del moviment.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

 

La música era el punt de partida i de retorn alhora de coreografiar; des del ritme, passant pel fraseig més subtil a l’estructura compositiva. Balanchine va treballar amb música de compostumblr_mhm9uphgul1qfj8xgo1_1280itors tan diversos com Bach, Webern, Gershwin i sobretot amb Igor Stravinski. Pràcticament totes les seves coreografies són ballets abstactes –sense argument–, és més, realment sentia animadversió pels ballets narratius. Jewels és el seu manifest coreogràfic, i el primer ballet en tres actes sense història.

 

 El trípitic de luxe

Jewels és un homentage a la història de la dansa clàssica i a les muses-joies del coreògraf. Les ballarines que varen estrenar el tríptic: Violette Verdy i Mimi Paul (solistes originals de Emeralds), Patricia McBride (Rubies) i Suzanne Farrel (Diamonds).

Cinquanta anys després de la seva estrena el 1967 amb el New York City Ballet, Jewels segueix brillant arreu del món. Jewels, que actualment és una de les coreografies de Balanchine més representades, és una gran introducció al ballet gràcies a la qualitat coreogràfica i varietat estílitica. La idea va sorgir arrel d’una exposició de joies. Tot i que Balanchine va reiterar una vegada i una altra que no s’havia basat pas en les gemmes precioses, hi ha alguns aspectes de les tres peces que evoquen les joies. A Emeralds, les ballarines s’agafen de les mans tot formant collarets, el cos de ball segueix el patró de diamants a Diamonds, i Rubies arrenca amb una tiara semicircular. El vestuari original dissenyat per Barbara Karinska, que és en si mateix una obra d’art, ha estat exposat en halls de teatres i en museus.

emeralds499x3331Inspirat en la música de Pelléas et Mélisande (opus. 80), de Gabriel Fauré, Emeralds ens transllada als boscos encantats dels actes blancs dels ballets romàntics francesos com Giselle (1841) o La Sílfide (1832). No només els tutús llargs ens els recorden, sinó la manera intrincada d’agrupar-se del cos de ball –que sembla bandades d’ocells verds–, la inclinació del torç i el moviment de braços eteri.

La segona peça, Rubies és la més atlètica i festiva de les tres joies. Sota la partitura Caprici per a piano i orquestra, d’Igor Stravinki, el ritme i la sens10659051_10152457397888952_398985794376988079_oualitat del jazz s’apoderen de l’acció sobre l’escenari. De fet, és una peça molt representativa de les col·laboracions Stravinksi-Balanchine: els moviments són angulosos, les elevacions de cames fora d’eix, i la dinàmica de la coreografia emmiralla la música trepidant.

Del roig vibrant, a l’última peça, Diamonds, Balanchine retorna als palaus de la Rússia Imperial, o al ballet clàssic de Marius Petipa –el mestre i coreògraf de El Trencanous, La Bella Dorment o El Llac dels Cignes–, i, com no podria ser d’altra manera, ho fa a través de la música de P. I. Txaikovski. Com si les ballarines fossin floquets de neu, el ballet comença amb un vals amb dotze ballarines, seguit per un gran pas de dos –amb el seu adagi i variacions–. Diamonds segella el tríptic amb una dansa polonesa ballada solemnement per setze parelles i la parella principal.

diamonds_ulyana-lopatkina-igor-zelensky-photo-n-razina-2

Programa especial del Royal Ballet sobre el tríptic

George Balanchine: de Sant Petersburg a Nova York, passant per París

blog-balcigFill d’un compositor, Georgi Balanchivadze nasqué a Sant Petersburg el 1904, es formà a l’escola de ballet del teatre Mariinski i al Conservatori de música estudià piano i teoria musical. La seva àmplia formació musical li va permetre treballar colze a colze amb compositors de la talla de Stravinski. El 1921, als disset anys, Balanchine ingressà al Teatre Acadèmic de Petrograd (com es deia llavors el Mariinski) i aviat començà a coreografiar.

El 1924, el mític empresari teatral Serguei Diaghilev descobrí al jove coreògraf quan s’emportà un grup de ballarins de gira per Europa i el convidà a unir-se als Ballets Russes a París, i de retruc canviar-se el nom a George Balanchine, que era més senzill de retenir pels europeus occidentals. En aquesta companyia va conèixer a Stravinski, amb qui col·laborà al llarg de la seva vida, i també treballà amb altres compositors com Serguei Prokofiev o Maurice Ravel i grans noms de l’art modern com Pablo Picasso i Henri Matisse. El 1928 estrenà Apollo, un ballet en el que utilitzà un vestuari i una escenografia ben simples, la qual cosa ajudava al públic a concentrar-se únicament en la dansa.

Després de la mort de Diaghilev el 1929, Balanchine treballà com a coreògraf i mestre de ballet a Londres, Copenhagen i Monte Carlo. El 1933 va crear una companyia a París, Les Ballets, que només va funcionar un any.

balanchine572

Lincoln Kirstein i George Balanchine.

Però el futur l’esperava a l’altra banda de l’Atlàntic i allí seria on faria història amb un jove balletòman. Lincoln Kirstein tenia un somni: fundar una companyia de ballet tan bona com les europees. En Balanchine va veure la persona ideònia per assolir aquesta quimera i li va proposar traslladar-se a Nova York. El coreògraf va acceptar, però amb la condició de crear una escola primer. El 1934 l’escola de l’American Ballet ja funcionava, varen fundar la companyia un any després i aviat va ser absorbida per la Metropolitan House. Aviat, però, Balanchine renuncià a la direcció del ballet i els següents anys es dedicà a l’escola i a a coreografiar per a musicals de Broadway ( com Ziegfeld Follies, 1936), pel·lícules de Hollywood (Goldwyn Follies, 1937 i Star Spangled Rhythm, 1942) i els Ballets Russes de Monte Carlo.

El 1946 el somni de Kirsten es va fer realitat. Balanchine i ell van fundar Ballet Society, que al cap de dos anys es va rebatejar amb el nom de New York City Ballet (NYCB). Varen debutar el 1948 amb un programa triple: Concerto Barocco, Orpheus i Symphony in C. La reputació i la influència de Balanchine van esdevenir un fenomen internacional com el NYCB, companyia per a la qual va crear les seves obres més importants. George Balanchine va ser mestre i el director artístic del NYCB fins la seva mort el 1983.

Fitxa artística de la gravació projectada al Caixaforum. 

cover_mar0514_1024x1024Coreografia: George Balanchine /Direcció musical: Tugan Sokhiev / Direcció artística: Valery Gergiev / Música; Emeralds: Pelléas et Mélisande (opus. 80) i Shylock (opus. 57), de Gabriel Fauré. Rubies: Caprici per a piano i orquestra, d’Igor Stravinsky /Diamonds: Simfonia Núm. 3 en Re major opus. 29, de P. I. Tchaikovski / Repartiment: Ulyana Lopatkina, Igor Zelensky, Irina Golub, Andrian Fadeyev, Zhanna Ayupova/ Vestuari original: Barbara Karinska/ Ballet i Orquestra del Teatre Mariinski/ Realització: Brian Large.

Anuncis