Any: 2017

La Bella Dorment, el ballet de ballets

El Ballet de Ballets: La Bella Dorment de Màrius Petipa El coreògraf Màrius Petipa es va basar en La bella dorment del bosc, el conte de Charles Perrault, per crear un ballet amb música de P. I. Txaikovski. Estrenat amb el Ballet Imperial Rus de Sant Petersburg, Petipa es va inspirar en la cort de Lluís XIV de França i Versailles –que va fundar la primera acadèmia professional de dansa– per ambientar la posada en escena. El llibret d’aquesta obra coreogràfica monumental, d’un pròleg i tres actes, va ser concebut per Petipa Mateix i Ivan Vsevolozhsky –director dels teatres imperials­– i van seguir la versió dels germans Grimm. El ballet s’estrenà el gener del 1890 davant del Tsar, que no en va ser gaire entusiasta com tampoc ho van ser les crítiques, tot i així va captivar una generació de balletòmans que el van rescatar de l’oblit. El que sí que va ser una sensació instantània va ser la música va captivar al públic que la va considerar preciosa i gairebé simfònica –les partitures per ballets …

Giselle, unes notes

Giselle va ser un èxit immediat quan s’estrenà a la Salle Le Peletier de París, el 28 de juny de 1841, l’obra consagrà a la jove ballarina Carlota Grisi, la primera Giselle. El ballet, idea original de l’escriptor i crític de dansa Théophile Gautier, va captivar el públic parisí que es veia, d’una manera o altra, reflectit en el destí de la jove camperola alemanya o del duc Albrecht. Per remot que pugui semblar el relat sobre aquests amants rurals desafortunats, apel·lava una qüestió que preocupava al públic burgès de meitats del segle XIX: amor romàntic vs. matrimoni de conveniència. Giselle ens parla d’amor, traïció, venjança i perdó; l’atracció entre dues persones d’estrats socials diferents. Tracta de la tasca complexa de prendre decisions en una societat classista: cal seguir el que ens dicta el desig o la raó? Cal que ens escoltem els altres? Gautier s’inspirà en una llegenda recollida per Heinrich Heine a De l’Allemagne sobre les willis –esperits de noies joves mortes abans de les noces– i del poema “Fantômes”, de Victor Hugo, …

Vania en la Calle 42: Chéjov en proceso

Una melodía de jazz nos conduce a través de la bulliciosa calle 42, los actores llegan al decrépito New Amsterdam Theatre. Sólo un grupo reducido de espectadores asiste a este ensayo de Tío Vania. Entran al teatro y admiran la belleza decadente de la sala en la que “se representó Ziegfreld Follies”, cuenta André Gregory, director de la obra, a su público selecto. Retazos de conversaciones se mezclan con la música. Wallace Shawn –que interpreta Vania– comenta que se siente exhausto porque no ha dormido bien, se tumba para descansar en un banco. Justo a su lado, Pheobe Brand –Marina, la nodriza– y Larry Pine –Dr. Astrov– se sientan en una mesa. Él se queja que va muy atareado, actúa en varias producciones a la vez. Sutilmente, esta charla enlaza con el principio del texto de Chéjov, y Shawn se despierta perezoso como Vania. Desde el inicio de Vania en la calle 42, Louis Malle sobrepone y difumina las fronteras entre cine y teatro, ensayo y función, siglo XIX y XX, actores y personajes. Inmortaliza …

Ian McEwan: “El feto es un héroe existencial, una voz en la oscuridad”

Crónica publicada en Núvol ( cat, 13/03/2017) y en Libelista (cast, 22/03/2017). «Estaba en la conferencia más aburrida del planeta, no os diré donde, y de la nada me vino a la cabeza “I aquí me tenéis, bocabajo dentro de una mujer”», explicaba socarrón Ian McEwan al público atento del CCCB. Como solo un feto podría hacer esta afirmación, esta frase llevó a McEwan a hacer de un nonato el narrador de su decimoséptima novela. El pasado jueves, el periodista Antonio Lozano entrevistó al escritor británico en la presentación de Cáscara de nuez, traducida al castellano por Jaime Zulaika y publicada por Anagrama. El acto se enmarcó en el festival Kosmopolis, la fiesta de la literatura amplificada. Mientras hace cola para entrar, la señora que tengo delante exclama ilusionada: «¡Mira, acaba de pasar McEwan!». Somos unos cuantos lectores los que solemnemente esperamos con una de sus novelas en las manos, los que llevamos Cáscara de nuez leemos, como si repasáramos anotaciones justo antes de un examen final. La sala se llena hasta los topes, la mayoría de …

A Swan Lake, d’Alexander Ekman

Cicle de Dansa Filmada, CaixaForum Barcelona.  Projecció 26/02/2017 Un llac surrealista i espectacular Sinopsi El primer acte viatja al passat: ens situa el 1877 –més o menys– quan es va crear la primera versió del Llac del Cignes, que va ser un fracàs. Les escenes entrellacen diàlegs, coreografia, cant, com si fos un musical i la música de Mikael Karlsson fa referència a la partitura de P. I. Txaikovski. L’ambientació, de fet, és atemporal. La primera escena ens dibuixa múltiples sketchos de personatges que creuen l’escenari: unes animadores, una família feliç, un transvestit o una diva ocupada en fer de diva. Després d’aquesta escena agitada, Ekman ens condueix al despatx d’un productor teatral on un artista l’intenta convèncer de produir un espectacle sobre cignes. El productor li dóna llum verda després de sentir la història d’Un llac dels Cignes. Per crear el musical The Swan Lake City, l’artista es documenta i consulta una ornitòloga. Al segon acte, que transcorre 137 anys després el cigne blanc i el negre es troben sobre l’aigua. El cos de ball …