Entrevistes i articles, Paraules en dansa

Pina! Un film de Wim Wenders pera Pina Bausch

 

Un film de Wim Wenders per a Pina Bausch

El cineasta Wim Wenders i els ballarins del Wuppertal Tanz Theatre reten homenatge a Pina Bausch (1940-2009). El film explora fragments de les seves coreografies i posa en escena i sobre la pantalla Le Sacre du Printemps, Cafè Müller, Vollmond i Kontakthof. Des de l’escenari, al boscos, als trens o als carrers indaga en la manera d’experimentar el treball de la companyia, i l’impacte de Bausch sobre la vida artística dels ballarins.

De l’encontre inesperat a l’homenatge

0,,4446877_7,00El cineasta alemany no era cap devot de la dansa, però el 1985 una amiga el va arrossegar a veure un programa doble de Pina Bausch: Cafè Müller (1978) i Le Sacre (1975) a Venècia, on en feien una retrospectiva. Wenders que llavors vivia als EUA i no havia sentit a parlar mai de Bausch es va quedar completament fascinat i emocionat. Al cap d’uns dies els dos artistes es van conèixer en un cafè a prop del teatre, llavors el cineasta ja va expressar el seu desig de filmar l’obra de la coreògrafa. Després d’una llarga amistat entre els dos artistes van començar a treballar en una pel·lícula en 3D, però Pina Bausch va morir sobtadament el 2009, poc després d’haver començat a rodar. Wenders va cancel·lar el projecte, però els ballarins de la companyia de Wuppertal el van convèncer perquè tirés endavant la pel·lícula, que va ser presentada a la 61a edició del Festival de Cinema de Berlín.

La gran sacerdotessa de la dansa-teatre i el Wuppertal Tanz Theatre

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Des de ben petita Philippine Bausch, que va nèixer a Solingen (Alemanya) el 1940, entretenia amb balls improvistas la clientela del restaurant dels seus pares. Es va formar a l’escola Folkwang a Essen, dirigida per Kurt Jooss –un dels mestres de la dansa expressionista alemanya– i va continuar becada a l’escola Julliard de Nova York, on també va ballar pel ballet del Metropolitan Operah Hourse. Quan va tornar a Essen el 1962 va ser dels members fundadors del Jooss Folkwang Ballet, on va començar a coreografiar. Després de dirigir la companyia quatre anys li van oferir la direcció del Wuppertal Opera Ballet el 1973, la qual cosa va disgustar al públic més tradicional. Malgrat la hostilitat dels detractors locals, Bausch va convertir la ciutat industrial de Nord Westfalia en un indret de peregrinatge artístic. Identificada sobretot amb el rol de la sonàmbula de Cafè Müller, des de llavors, la figura de Bausch és icònica. Cineastes com Federico Fellini o Pedro Almódovar l’han immortalitzat a la gran pantalla.

Havent utilitzat estructures coreogràfiques progressives o linears, a partir de Barbablava (1977), Bausch va començar a experimentar amb la fragmentació: l’enllaç d’escenes per lliure associació i el collage musical. A aquest concepte nou de dansa s’hi ha de sumar el talent de Rolf Rostik, l’escenògraf polonès que també va ser company sentimental de Bausch, i l’elenc de ballarins que durant dècades van impregnar el seu carisma en les peces del Wuppertal: Jo Ann Endicott, Malou Airaudo, Nazareth Panadero, Meryl Tankard, Dominque Mercy, Lutz Förster o Jan Minarik. Bausch va morir el 2009, cinc dies després de que li diagnostiquessin un càncer. Actualment, la companyia, dirigida per Förster, segueix representant el seu llegat artístic.

Llistat ballets:

Cafè Müller

Le Sacre du Printemps

Paisatges humans

86442

Gairebé sempre enfundants en vestits de nit vintage, elegants i opulents, els ballarins apareixen sobre l’escenari per explicar històries mundanes, aventurar-se en rituals d’aparallament exagerats, jocs infantils, jocs cruels. El collage musical que els acompanya pot variar de cançons folk alemanyes, passant per Igor Stravinsky, a Henry Purcell. Tot plegat sota una estructura meticulosament caòtica. Les obres no tenen argument o personatges concrets, ni tampoc un significant coherent. Tanmateix, d’aquest sensesentit aleatori n’aflora una bellesa magnètica. Les temàtiques que toca són: la pèrdua, la soledat, el dol, la mort, la fragilitat i la brutalitat humana, les relacions tortuoses entre els dos sexes, com és evident a Le Sacre. Però, el sentit de l’humor també salpebra les seves obres, sovint negre o recargolat, com la ballarina que a Viktor (1986) es fica dos filets de vedella a les sabatilles de puntes.

“La Pina ens fa preguntes”, deia una de les ballarines més veteranes de la companyia, Jo Ann Endicott. Gran part del material coreogràfic sorgia del que evocaven paraules o idees que Bausch plantejava als ballarins. De les seves experiències personals en destil·laven seqüències de moviment o escenes. La gran qüestió era: “Què anheles?”. Vet aquí, la seva famosa cita de Bausch: “No m’interessa com es mou la gent, sinó per què es mouen.”

Inmersió dins d’escenografies aclaparadores

La terra, la pluja, roques, flors, fulles seques, vent. Els elements de paisatges formen part de les obres de Pina Bausch, i no pas com a mera decoració: esdevenen obstacles. Els ballarins escalen roques i llisquen sobre l’aigua a Vollmond (2006), passegen entre les flors a Nelken, o s’arroseguen en el fang a Sacre.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

No només els elements de paisatges naturals en formen part, sinó també d’arquitectònics com la gran sala amb finestrals de Barbablava. Portes o bé objectes que dificulten el pas com el mar de cadires de Cafè Müller. La frontera entre escenografia i coreografia es va difuminar gràcies al binomi artístic que Bausch va formar amb l’escenògraf Rolf Borzik (1944-1980). Durant els set anys que va treballar al Wuppertal Tanz Theatre va aportar a la dansa-teatre uns trets incomesurables: sobre l’escenari va fer visible la relació entre els humans i els objectes. Espais en moviment, les escenografies són testimonis de les experiències, de l’oblit i el pas del temps: els ballarins ballen inmersos en l’escenografia, deixen les traces dels drames quotidians i acaben embetumats de fang o molls. Després de la mort de Borzik el 1980, Peter Pábst va agafar el relleu del disseny de les escenografies i Marion Cito, del vestuari. La col·laboració d’aquests dos artistes ha donat fruits tan imagitantius i inspiradors com els del seu predecessor.

Per saber-nes més:

Sobre la companyia: http://www.pinabausch.org

Sobre la pel·lícula: http://www.pina-film.de