Calaix de sastre, Crítiques i cròniques, Featured Text

Sessió de mística aeròbica a càrrec d’un “xaman d’Ikea”

Crònica publicada al Núvol, el 18 de juliol de 2016.

Píndoles filosòfiques servides a base de postures de ioga i quatre exercicis aeròbics. La Fundació Collado-Van Hoestenberghe s’ha proposat fer-nos pensar sobre el “nosaltres” fent moure al públic. L’espectacle és Si sabes lo que hay, una cita de Confuci que segueix així: “y no lo haces, entonces estás peor que antes”. Riure, vigorització corporal i preguntes. Aquesta experiència pràctica amb el públic l’han dissenyat amb la col·laboració de David Pérez, adjunt a la direcció, i la filòsofa Marina Garcés.

Ernesto-Collado-a-Si-sabes-lo-que-hay.-©-Martí-Albesa

Sense seients, només quatre cadires per aquells qui no poden estar dempeus. La sala de la planta baixa de l’Arts Santa Mònica està gairebé despullada, en pocs minuts un riu de persones de totes les edats es dispersa per l’espai. Esperem i apareix un home alt abillat amb una mena de ponxo “estil gurú tribal prefabricat” i una cinta d’Eva Nasarre. Dóna la benvinguda als espectadors tot excrutant-nos amb la mirada. Es tracta d’un profeta, un xaman/xarlatà o un monitor d’aeròbic que s’ha convertit al ioga de la nit al dia i ha patit un curtcircuït? Qui l’encarna és Ernesto Collado, o bé qui s’ha disfressat per a l’ocasió, perquè amb aquest actor no se sap, les línies són difoses. La veu de l’actor és greu, un pèl trencada i no cau en cantarelles de manual, és una plaer per a l’oïda.

La Fundació Collado-Van Hoestenberghe ens situa de nou en un espai de resistència per plantejar nous senders per copsar i confrontar la realitat, com ho van fer en el seu primer espectacle, De milagros y maravillas – Conferencia Optimista (2007), en el que van donar a conèixer l’optimisme crític que els caracteritza. Aquell mateix any Ernesto Collado i Barbara Van Hoestenberghe van crear la fundació –una assossiació amb ànim–, amb seu a Pontós, un poblet de l’Alt Empordà. Des de llavors, els ingredients clau de les seves propostes com Montaldo (Grec Festival 2013) o Constructivo amb Piero Steiner (FiraTàrrega 2014), han estat la música, el moviment i l’humor. Segueixen confrontant la realitat amb humor i ara l’enfoquen des delrealisticisme: l’experiència mística en les coses quotidianes.

Com si fossim conillets d’Índia o feligresos desconcertats, esperem que el xaman ens guiï. Després d’haver-nos assegurat que ens estima i que ho tinguem en compte més endavant, ens fa caminar per la sala. “No us deixeu endur per la cadència col·lectiva”, ens adverteix Collado que ens anima a provar maneres de caminar i ritmes diferents. Inevitable: visualitzo John Cleese caminant. Però, no és cap clucada d’ull al famós sketch de Monty Phyton, sinó una manera de fer-nos sentir els altres i a un mateix. Sembla l’escalfament d’una classe de teatre de pa sucat amb oli amb l’exercici incòmode de mirar als ulls al desconegut/da del costat. Però, ni els escèptics es resisteixen al joc d’esbrinar si hi som o no. Collado sap fica-se el públic a la butxaca, encara que sigui la d’un ponxo estrafolari.

El-públic-juga-un-paper-molt-actiu-a-Si-sabes-lo-que-hay

De professor de teatre il·luminat, el guru passa a ser un monitor de ioga hiper motivat. Puja sobre un pòdium i la classe de filosofia arrenca: per cada postura o exercici es projecta una frase a la paret negra. L’espai sonor dissenyat per la Barbara Van Hoestenberghe confereix al ritual esperpèntic que imparteix Collado, una dimensió èpica. És meravellós deixar-se endur per la música i galopar cap enlloc i il·luminar-se amb micro idees. Quan la sessió de mística aeròbica arriba al seu clímax, el guru reparteix pancartes als espectadors: “Estamos” o “Somos un nosotros prematuro”. El silenci i el desconcert envaeix la sala, ningú sap què fer: el xarlatà s’ha quedat sense paraules. Vomita, s’escampa Vicks VapoRub al voltant dels ulls –no amaga l’artifici per plorar– i ens etziba que llença la tovallola, perquè és incapaç de continuar la farsa del “nosaltres”. Es treu el ponxo de “xaman d’Ikea” –com diu ell mateix–, i acte seguit ens porposa alliberar-nos ballant el Bolero de Ravel. La catarsi col·lectiva, enmig del fum i la llum càlida que trenca la foscor, esclata amb forma de paperets daurats a l’últim compàs de la música. Es fa la llum. El monitor d’aeròbic jau abatut després del ball deliriant. Era un profeta que s’ha sacrificat per nosaltres?

No hi ha dubte es tracta de la ceremònia d’un fracàs anunciat. Un no acabar d’entrar a l’“estamos” de les pancartes. La veu cantant i els dilemes del xarlatà imperen sobre el nosaltres que no s’arriba a esboçar. Sí, som allà tots junts, però en el ritual col·lectiu del Bolero ens seguim esquivant. Sembla que hi falta discurs i l’espectacle no acaba de ser rodó, però l’experiència del ritual de Si sabes lo que hay és divertida i et fa pensar a talls –o més ben dit, a pressentiments confeccionats per la filòsofa Marina Garcés– amb confessions sobre conceptes contradictoris, com la banca ètica, o sobrevalorats, com l’equilibri. Per cert: meravellós el relat que el xaman narra sobre la seva expedició a l’Àrtic. L’Ernesto Collado és capaç de traslladar-te a on sigui.

Anuncis