Entrevistes i articles, Paraules en dansa

El flamenc auster de Gades desembarca a Barcelona

La companyia Antonio Gades interpreta "Carmen" | Foto: Javier del Real

La companyia Antonio Gades interpreta “Carmen” | Foto: Javier del Real

Article publicat a L’Apuntador del Núvol

Amant del mar, Gades era un navegant empedreït. De fet, quan ja estava molt greu va fer la seva última travessia en veler. Va muntar un quiròfan en un dels camarots i va salpar des d’Eivissa rumb a Cuba, una terra que per a ell era “el port de la meva vida”. Nascut a Elda(Alacant), Antonio Esteve Ródenas (1936-2004) va nèixer al si d’una família modesta i republicana. Als quinze anys va pujar als escenaris per necessitat i de la mà de la seva mestraPilar López, que el va batejar amb el cognom Gades, es va convertir en un ballarí extraordinari. Des de llavors, va ser aplaudit als escenaris internacionals i conegut per pel·lícules com Los Tarantos (1963). Antonio Gades va cultivar la seva faceta de coreògraf dirigint la seva companyia i el Ballet Nacional Espanyol. Fins i tot, es va retirar de la dansa durant uns anys i es va instal·lar a Sant Martí Vell. La vida de Gades va donar peu a molts capítols i ben variats, però el mar va ser sempre un tema recorrent.

Gades es sentia bé en qualsevol port. Per això, la roda de premsa de la presentació de la temporada al Victòria es va fer vora el mar, on María Esteve –filla del ballarí– Eugenia Eiriz –vídua– i Josep Torrent –amic i col·laborador– van presentar els dos ballets, el projecte de la Fundació i van recordar l’artista i l’home. Ells tres són el trident que lidera laFundación Antonio Gades. El 2004 va ser fundada pel mateix ballarí perquè no volia que la seva obra i el seu patrimoni artístic “quedés en un calaix” com va recalcar la seva filla, que n’és la presidenta. El llegat coreogràfic si no es manté viu, al ser intangible, és altament vulnerable a caure en l’oblit. Eugenia Eiriz, la directora de la fundació, va subratllar: “estem entestats que són uns clàssics de la nostra cultura i que s’han de traspassar a les generacions següents”.

María Esteve: “Veurem l’escola, l’essència, l’ètica i el respecte que ens va deixar”

Actualment la companyia actua molt més a l’estranger que no pas a Espanya, a França, per exemple, el treball de Gades sempre ha estat molt valorat. Amb seu a Getafe, la companyia assaja en una antiga fàbrica de farina, un lloc que reflecteix el compromís pel treball de Gades i, en certa manera, la seva defensa de la classe obrera. L’encarregada de transmetre l’escola i l’essència de l’obra és Stella Arauzo, la directora artística, que va començar a treballar intensament amb el mestres als disset anys. Arauzo és “una peça fonamental en aquesta història” va assenyalar Eiriz i va afegir que “té una generositat enorme en la transmissió”. De fet, pocs dels ballarins i els músics que veurem al Teate Victòria han conegut al creador de les peces, però entenen molt bé allò que tenen entre mans.

La Fundació i la companyia són un engranatge de transmissió infatigable. Un dels ballarins de la companyia, Elías Morales, que ha estat ensenyant el repertori a l’Insitut del Teatreaquest mes de març va descriure les seves impressions al centre: “És emocionant veure com generacions joves, que no han coincidit en vida amb la producció de l’obra de Gades, entenen el material coreogràfic i són capaços de fer-se’l seu. I per a ells, no és només l’home en blanc i negre dels vídeos, sinó que segueix vigent com a ballarí, coreògraf i com a persona.” La Fundació du a terme un projecte pedagògic per apropar el flamenc a tots els infants, sobretot en barris deprimits on el fracàs escolar pot ser flagrant. Una iniciativa que sintonitza amb les idees de Gades: tothom pot ballar i la dansa és una eina per expressar sentiments.

 De la literatura a la dansa

A Gades li agradava recolzar-se en una obra literària: “Per què me n’he d’inventar una,si existeixen històries meravelloses en la literatura.”

Fruit de la col·laboració amb Carlos Saura, el muntatge teatral de Carmen va crèixer en paral·lel al llargmetratge que va ser nominat a millor pel·lícula de parla no anglesa als Oscars. Gades i el cineasta aragonès van adapatar l’argument de Prosper Marimée per traduir-lo a ballet, una peça que utilitzava la partitura de l’obra homònima de Georges Bizet i altres músiques. Amb Cristina Hoyos en el rol de Carmen, aquesta obra es va estrenar el 17 de maig al Théâtre de Paris de París el 1983. A Barcelona el repartiment l’encapçalen Esmeralda Manzanas, Miguel Lara, Álvaro Madrid, Jairo Rodríguez i Miguel Ángel Rojas.

Eugenia Eiriz: “La obras de Gades són una experiència: vius la història amb els ballarins i al final creus que en formes part”

Gades, juntament amb el flamencòleg José Caballero Bonald van adaptar l’argument de l’obra de Lope de Vega a la dansa. Estrenada el desembre de 1994 al Teatre de l’Òpera de Gènova, Fuenteovejuna evoca l’imaginari popular que el coreògraf sempre havia defensat i reflecteix les seves conviccions ideològiques: la dignitat i el sentit de justícia del poble. Gades era comunista i republicà. De fet, en aquesta obra el mestre llevantí barreja la dansa estilitzada amb diferents balls folklòrics i el flamenc, i aconsegueix que cada ballarí sigui imprescindible.

El bailaor sevillà Antonio Canales ha estat convidat a interpretar el paper que Gades va ballar a l’estrena, el d’alcalde. La crítica de El País, Carmen del Val –que va seguir atentament la carrera de Gades– va assenyalar a María Esteve: “Canales és extrovertit, en canvi el teu pare era tot el contrari”. Però, per a María Esteve és vital destacar el treball coreogràfic del seu pare: “La imatge que tenim d’ell és rotunda, però en el fons la seva obra coreogràfica té tant de pes que permet a diferents ballarins interpretar els rols que ell havia ballat, conserven l’escola, però ofereixen la seva personalitat.” La companyia està oberta i espera futures col·laboracions que enriqueixin la interpretació del seu llegat artístic.

La Companyia Antonio Gades interpreta Fuenteovejuna a Barcelona

La Companyia Antonio Gades interpreta Fuenteovejuna a Barcelona

L’ètica de la dansa i el flamenc universal

Si la dansa ocupés l’estatus de la literatura o la pintura, a Gades se’l mencionaria als llibres de text. Almenys, el seu nom sonoria. De fet, en certa manera sona, però és gràcies al cinema i sobretot a la trilogia amb Carlos Saura. Però, què va aportar Gades al flamenc i a la dansa escènica en general? En ple franquisme, quan va muntar la seva companyia el 1963, el flamenc s’havia convertit en una atracció merament turística, per a ell era necessari eliminar “el mal gust, els lluentons i els virtuosismes, per treure a la llum l’essència del ball.” Per una banda fugia del producte pervertit i per l’altra, com a autodidacte insaciable, estava alerta dels moviments artístics contemporanis com l’abstracció de Mondrian. El seu estil és auster i introvertit, per a ell l’ètica estava per sobre de l’estètica, una lliçó que va aprendre de Pilar López.

Escollia als ballarins per la seva credibilitat i com a coreògraf sostenia que “la dansa era el que hi havia entre pas i pas”. Conscient de la riquesa folklòrica de la península, va intentar beure del seu llegat cultural i incorporar i barrejar en el seu treball diferents escoles i balls, com ara les jotes. El seu objectiu era que la dansa espanyola, com ho són la dansa clàssica i la contemporània, fos universal.

Antonio Gades. La ética de la danza

Anuncis