Cultura en qüestió, Entrevistes i articles

De camí al paradís?

Què projecteu quan us desplaceu d’un lloc a l’altre, en bus, metro o rodalies? Teniu un paradís de capçalera? El triangle artístic Atresbandes ens planteja el seu Locus Amoenus. No es tracta d’un paisatge bucòlic, sinó d’un trajecte en tren ordinari. Cap a on es dirigeix?

Per a esbrinar-ho: Sala Hiroshima del 18 de febrer al 21 i del 25 al 28

Mònica Almirall, Miquel Segovia i Albert Pérez Hidalgo són els tres vèrtexs d’aquest triangle. Es van conèixer a l’Insitut del Teatre on estudiaven teatre de text i a partir del 2008 van començar a treballar plegats. Els d’Atresbandes són actors, directors i dramaturgs per igual. Des de fa quatre anys s’han anat arrelant a sales del Regne Unit gràcies al seu pas pel Be-Festival el 2012, un festival que es celebra a Birmingham. Parlem amb la Mònica Almirall sobre el ‘making of’ de Locus i sobre el nou espectacle que han titulat All in. La filosofia a l’estudi d’aquest grup és: “Intentem esborrar les línies entre teatre de text o gest. Sense etiquetar, anem per aquesta línia. Les nostres eines bàsiques són les de l’actor, tot i que estem intentant obrir camp, des de la prespectiva del director, el dramaturg”. És a dir, no parteixen de textos teatrals sinó de materials culturals, referències literàries, documentals o cançons. Totes les disciplines són benvingudes per a donar forma a la dramaturgia i la interpretació. El señor Arreglos, A l’Altra Banda i Solfatara són els tres espectacles anteriors a Locus Amoenus i aquest l’abril pariran el cinquè al festival Viva a Manchester.

Locus Amoenus …, i el carpe diem?

locusAmoenusCartell

Sembla que sempre estem en procés per a aconseguir una meta, un paradís que ens auto-prometem. Els locus amoenus pels que ens hem fet adults –o estem en procès– al segle XXI ja no té res a veure amb els paisatges arquetípics dels pintors i poetes renaixentistes. La cultura contemporània ens ha dibuixat paradisos per a desitjar molt diferents. Atresbandes pugen a un tren per a parlar del que anhelem a través de tres personatges en punts vitals diferents. El tema latent en aquest viatge és el tabú: la mort, que en aquesta projecció constant l’oblidem, i de retruc no celebrem el carpe diem.

La Mònica explica que van cuinar Locus durant una residència artística al MAC de Birmingham la primavera del 2013. L’estudi estava en “un parc meravellós, semblava un paradís” descriu entusiasmada. L’espai era idílic, però el material de recerca o de base s’allunya de l’idea d’un bosc frondós poblat de nimfes: el relat el Túnel de Friedrich Dürrenmatt i la pel·lícula Europa de Lars Von Trier. “D’Europa ens va interessar molt el narrador que va anunciant tot el que passarà. Ens vam preguntar: si t’ho revela tot, per què ho has de veure? El que és important és el com i la narració de Dürrenmatt ens va donar la forma de la dramaturgia.”

La nova aposta: All in

El tren de Locus Amoenus no té un destí o parades gaire prometadores –perdò per aquest semi-spoiler–, però fer parada a l’Hiroshima significa poder compatir un espectacle i treballar en el següent, All in. La Mònica explica que per aquest nou projecte, s’han replantejat el procès: “nosaltres sempre hem treballat des de la situació, tres personatges en un tren o una parella que té problemes. Doncs amb aquest espectacle volem partir d’una no narració. Som bons creant situacions, però aquest projecte consisteix en enfocar-ho des d’un altre lloc a veure què passa…És un procés a les palpentes, però molt bonic.” De fet, aquesta vegada l’espectacle sorgeix del propi títol que ve de l’aposta del pòker: “tot gira al voltant d’aquesta idea, confrontem l’individu amb la massa. Hi ha molts móns com la nit i la discoteca o les escoles oficials d’idiomes que han sortit d’aquest concepte.” A més, també han estat mirant documentals del filòsof eslovè Slavoj Žižek. Així que preneu nota per la pròxima estrena/aposta.

 

Anuncis