Calaix de sastre, Cultura en qüestió, Entrevistes i articles, Featured Text, Paraules en dansa, Sin categoría

El ‘mashup’ que no em puc treure del cap

No me’l puc treure del cap. Des de fa unes setmanes esmorzo amb el contagiós i viral mashup de musicals de l’època daurada de Hollywood sobre el tema “Uptown Funk” (2014), de Bruno Mars i Mark Ronson. L’editor d’aquesta remescla cinematogràfico-musical és Nerd Fest Uk, que al·lega no haver alterat la velocitat de moviment dels talls utilitzats per sincronitzar-los amb la música. Després de muntar el 100 movie scenes sobre el mateix tema musical, Nerd Fest Uk ha creat aquest brillant remix, elevant aquest gènere a merèixer una categoria en els festivals de cinema de prestigi.

Gràcies a la precisió quirúrgica del muntatge de Nerd Fest Uk  i el ritme de “Uptown Funk” els Nicholas Brothers, Shirley Temple, Bill Robinson, Fred Astaire, Ginger Rogers, Gene Kelly i les incomesurables Eleanor Powell i Ann Miller ens segueixen hipnotitzant. Si encara no l’heu vist, comproveu-ho:

HermesPanFredAstaire1937 RKO 2

Fred Astaire i Hermes Pan. Fotografia de RKO (1937). En certa manera aquestata imatge il·lustra la vessant de bricolatge.

Nerd Fest Uk ha fet un collage/pastiche de 66 pel·lícules dels anys 30, 40 fins el 1953 –l’inici del declivi dels musicals clàssics de Hollywood– (aquí teniu tots els títols de les pel·lícules del mashup).La matèria prima sobre la qual ha treballat aquest artista de l’edició de vídeo és en bona part refregits o versions de números de ball (dance routines) dels escenaris de Broadway, que molts provenien dels vodevils. En aquests processos de transmissió/adaptació es complica la qüestió de l’autoria o els crèdits: són retalls de música i coreografia, so i imatge. Idees robadeso degudament plagiades d’aquí i d’allà,  és a dir, pura cultura popular. Ni havent passat per una trituradora ni col·locats en format collage, aquests artistes no perden l’espontaneïtat del gest, ni la connexió amb el públic. De fet, Nerd Fest Uk ha sabut treure suc de cada suspensió o expressió muscular dels ballarins, el mashup evoluciona com una seqüència coreogràfica original de cap a peus.

Com si fossim a la pista de ball amb en Fred i la Ginger, arribem a sentir/creure que podem moure’ns com ells! Escenes de ball que podrien formar part de la quotidianitat -dues persones passant-s’ho bé-  o escenes que et deixen bocabadat/da amb un mar de noies alineades. El cas és que tots aquests números captats per les càmeres són vertiables obres de bricolatge i enginyeria cinematogràfica, perquè no serien possibles en una funció teatral. Aquest tipus de posades en escena són productes del ball a la gran pantalla.

Berkeley

Captura de pantalla del documental “Going through the roof”. Al mig Busby Berkeley enfilat per gravar plans zenital. Les escenes de Berkeley eren veritables obres d’enginyeria.

Amb menys de cinc minuts Nerd Fest Uk aconsegueix condensar gairebé vint-i-cinc anys d’una de les formes d’entreteniment que han seduït més a les masses: els musicals produïts per productores de l’època daurada de Hollywood: RKO, Warner Bros o MGM. Darrere de les seqüències que ens deixen sense alé d’aquest mashup, hi ha un coreògraf gairebé omnipotent –Busby Berkeley.

Aquesta és una pinzellada ràpida a alguns fets o figures clau sobre o al voltant algunes de les imatges del mashup:

Fred Astaire & Ginger Rogers … i Hermes Pan 

Hermes-Pan fred astaire y ginger rogers 2

Ginger Rogers, Hermes Pan i Fred Astaire

Eren parella de ball davant de la càmera, però entre bambalines eren un ‘trio’, tres sovint no és multitud, més aviat el nombre ideoni. Als assajos Hermes Pan feia de Ginger quan practiva amb en Fred, i de Fred quan ballava amb la Ginger, però era molt més que el recanvi de les dues estrelles. Hermes Pan és el coreògraf d’una llarga llista d’escenes protagonitzades per Astaire i un dels directors de dansa per a cinema i televisió més reconeguts d’aquesta època. (Per saber-ne més:  Hermes Pan: The Man who danced with Fred Astaire by John Franceschina.)

Swing Shakespearià

I el salt mortal de Bob Fosse enfundat en malles renaixentistes? Pertany a de l’escena de “From this moment on”, de Kiss me Kate (1953) de MGM. Basant-se en la comèdia The Taming of the shrew de William Shakespeare, Samuel i Bella Spewack van escriure un musical (1948) que donaria peu a la memorable partitura de Cole Porter, adaptada a la gran pantalla per George Sidney i coreografia d’Hermes Pan. Però, tornem a la l’escena de “From this moment on”, a partir del minut 2:08 apareixen Carol Hayne i Bob Fosse, qui va coreografiar aquesta part, i de cop i volta: all that’s jazz.

Els dos papers principals els interpreten Howard Keel i Kathryn Grayson, però la veritable protagonista és Ann Miller, només cal veure “Too Darn Hot”. Al mashup de Nerd Fest Uk, aquesta ballarina de claqué també apareix en seqüències de Easter Parade, Small Town Girl i de doctoranda d’antropologia a “Prehistoric Man”, de On the town (1949) de Stanley Donen i Gene Kelly.

L’art de pujar i baixar escales

La Fox va convertir Bill (Bojangles) Robinson i Shirley Temple en la primera parella de ball interracial de Hollywood a The Little Colonel (1935), dirigida per David Butler. La seqüència estrella de la pel·lícula és la de les escales en la que el ballarí de claqué va ensenyar i adaptar el seu número insígnia a la petita Shirley Temple. Cal música per a ballar? És com preguntar si abans va ser l’ou o la gallina, sobretot si es tracta de Robinson ballant.

Nicholas Brothers: claqué d’alt risc

El sr. Robinson practicava una rutina complicadeta per pujar les escales, però sempre es pot intentar. L’estil de baixar escales dels Nicholas Brothers a Stormy Weather (1943), és d’alt risc, més val abstenir-se’n:

Fayard i Harold Nicholas segueixen meravellant avui en dia, eren tan ductíls i talentosos que fins i tot el coreògraf George Balanchine –director de NYCB i un dels grans noms de la història de la dansa clàssica– els va incloure al repartiment d’un dels seus ballets. Els definia la hibridació de claqué, acrobàcia i ballet. Curiositat: van ser mestres de la Janet i el Michael Jackson.

Frantic Lindy Hop!

Nicholas Brothers van passar pel Cotton Club abans d’aterrar a Broadway, Hollywood i la televisió. Les sales de concerts i de ball de Harlem van ser el trampolí per a molts músics i artistes afroamericans. Ara bé, els números de Bill Robinson o els Nicholas és dansa escènica adapatada a la pantalla, articulada a través d’un discrus coreogràfic concret. Els que transmeten l’ambient d’una de les sales més famoses de Harlem, el Savoy, són els acrobàtics Whitey’s lindy Hoopers a Helzapoppin’ (1941), pura adrenalina.

Coreografia calidoscòpica

Un laberint interminable de chorus girls, un carrer en marxa, Eleanor Powell perdent-se entre pianos. Qui realment va alliberar la dansa del marc escènic és Busby Berkeley, coreògraf i director de números musicals. El mag de les fantasies calidoscòpiques i geomètriques dels anys de la Gran Depressió, s’enfilava ben amunt per crear uns efectes com els de 42nd Street (1933), dirigida per Lloyd Bacon.

L’univers poblat de chorus girls dels números musicals de Berkeley s’assemblen als actes blancs del ballet clàssic o les desfilades militars. No era el primer coreògraf en dissenyar el moviment per ser filmat des d’un angle vertical, però l’angle zenital era el seu talismà i el seu segell: una càmera que interactuava amb el moviment i l’espai, fragmentant els cossos de les ballarines i ensenyant-los com a rèpliques tot fragant l’abstracció.

 

La seqüència final de 42nd street (1933) ho conté gairebé tot. En pocs minuts passa d’un recorregut per una casa de nines (la càmera va entrant a diferents apartaments) a una “desfilada militar”.

images 2

Fotograma “42nd Street”

0013729e47710c2e73a044 2

Una altra de les grans escenes ideades per Berkely és “Fascinatin’ Rhythm” amb Eleanor Powell al capdavant del film Lady Be Good (1941). Una altra grandiosa escena final per quedar-se bocabadat. Al veure l’exhuberància atlètica i la tècnica que desplega Powell, s’entén perfectament perquè als anys 30 va ser considerada la millor ballarina de claqué, a més no queia en “manerismes femenins”, era una intèrpret totalment lliure.

La gran pantalla: punt de trobada entre cultura popular i alta cultura

Els editors d’aquest mashup també han inclós la frenètica escena de Moira Shearer a The Red Shoes (1948), un incursió al món del ballet i una història que encara que no sembli plausible, té moltes semblances amb les troupes dels Ballets Russes de Diàguilev. Leonide Massine que en va ser un dels coreògrafs interpreta el rol de coreògraf i mestre de dansa al film. La necessitat/obsessió per a ballar és el tema central de la història com ho és a “Broadway Melody”, de la pel·lícula Singin’ in the rain. 

Curiositat: Els musicals van portar ballarines dels escenaris a la pantalla com Moira Shearer. La mateixa Cyd Charisse havia ballat al Ballet Russe de Monte Carlo i Leslie Caron (An American in Paris) va ser descoberta per Gene Kelly quan ella ballava a la companyia del coreògraf francès Roland Petit. Els intèrprets no han estat l’única moneda de canvi entre aquests dos móns, coreògrafs com George Balanchine, Agnes de Mille o Jerome Robbins (West Side Story), també.

I de qui és aquesta veu tan bonica?: Gene Kelly i els crèdits

who-are-the-20-most-annoying-movie-characters-1363461578-apr-1-2013-1-600x400

Fotograma de “Cantant sota la pluja”. Lina Lamont (Jean Hagen) fent veure que canta i Kathy (Debbie Reynolds) posant la veu.

La idea original de Singin’ in the rain és del productor i lletrista Arthur Feed (MGM), qui volia recollir cançons que ell havia escrit i números de musicals anteriors en una sola pel·lícula, com “Good Morning” cantada a Babes in Arms (1939)  o The Pirate (1948), film protagonitzat per Gene Kelly. Poques són originals, “Make ’em Laugh” s’assembla molt a “Be a Clown” de Cole Porter, l’única realment original és “Moses suposes”. Singin’ in the rain és una pel·lícula sobre la producció d’una pel·lícula que parla sobre la transició del cinema mut als talkies (els films parlats). Però, el tema que sembla preocupar a Kelly i Stanley Donen (co-directors) és l’autoria del talent. Un dels grans conflictes de la pel·lícula és el fet que Kathy Selden (Debbie Reynolds) sedeix la seva veu de l’actriu estrella Lina Lamont (Jean Hagen). El que és més irònic és que Gene Kelly va fer doblar el claqué (tapping) de Reynolds i la veu de la Lina Lamont a ‘Dancing Cavalier’, el film que produeixen en la ficció, era de Jean Hagen, no la de la Debbie Reynolds.

Per tal de preservar un segell artesanal en la indústria del cine, Gene Kelly feia gravar les escenes de ball seguides, no volia editar-les gaire, per això en casos realment complexes com “Good Morning”, se’n van fer 40 preses, i tot i així sembla que aquest meravellós “sense sentit” sembli espontani.

L’ascens de Don Lockwood (Gene Kelly), dels teatres de vodevil a principis de segle XX a la gran pantalla és el viatge que van fer molts dels artistes que ens fan somriure d’orella a orella -fins i tot seixanta o sentanta anys després. Al llarg de la metamorfosis, la manera de filmar-los, la càmera ha estat el company de viatge, més o menys participatiu, que ens embarca a l’aventura d’imaginar plegats, una experiència compartida, i ara reciclada.

 

fred-gene_ziegfield-pg-horizontal

El mashup tanca amb una encaixada de mans entre els dos cavallers dels musicals. Si Fred Astaire era el rei de l’elegància que flotava sobre la pista de ball, Gene Kelly era el galant atlètic que ballava arrelat i propulsant-se des del terra.

Anuncis