Calaix de sastre, Cultura en qüestió

La crua post-postmodernitat: quan una acció real sembla una performance

Miami, 4 de desembre

Cada desembre, des de fa 13 anys, es celebra a Miami una de les plataformes d’exhibició i venta d’art modern i contemporani més importants del continent americà: Art Basel. Mitjans de comunicació de tot el món, especialment americans i anglosaxons en feien ressó. Una de les peces mostrades al web de The Guardian és l’escultura de Tony Martelli, Sleepwalker (sonàmbul). Una obra hiperrealista que l’any passat lluïa, per incomoditat dels estudiants, enmig del campus de Wellesley College (Boston).

5289

Públic fotografiant una escultura de Tony Matelli titulada Sleepwalker, a Miami Art Week. Fotogradia: Lynne Sladky/AP

Girem la truita. Divendres al vespre, una de les galeries d’Art Basel es va convertir en l’escena d’un crim. Una dona va ser apunyalada amb una navalla de precisió per una altra dona. Gairebé totes les versions de la notícia destacaven que donat el context, alguns dels assistens van creure que es tractava d’una performance, fins i tot uns minuts més tard quan la policia acordonava l’escena del crim.

Stabbing_Plevin 3x 2

Segons el Miami Herald les dues eren assistents, l’agressora havia seguit a la víctima, les dues van discutir i la baralla verbal va derivar en ganivetades de part d’una al coll i als braços de l’altra. La policia va intervenir ràpidament, la víctima va ser traslladada a l’hospital i l’agressora arrestada sota custòdia policial.

 

miami-attack

És a dir, en aquest cas els visitants presumptament estan tan avesats a presenciar actes artístics que s’assemblen deliverdament a la realitat, que potser han assimilat massa els codis ‘performàtics’.

Bernat Puigtobella que n’ha parlat al Núvol ha consultat un crític i Catedràtic d’història de l’art de la UAB, Joan M. Minguet que esplica: “Els límits entre realitat i representació són cada vegada més difusos”, continua Minguet. “Aquest és un eix vertebral de moltes obres literàries, teatrals i visuals de la història de la cultura occidental des de l’antiga Grècia. Però ara aquests límits han crescut perquè vivim en una permanent ficció (la televisió, els carrers farcits d’informació publicitària, etc.) que poden arribar a confondre’s amb la realitat. Ara, d’això en tenen en culpa els artistes, els museus, els crítics, els col.leccionistes?”

Londres, 6 de desembre

Dos dies després, a Londres es va produir un atac amb arma blanca de molta més embergadura, fora d’un museu, un teatre o un altre tipus d’equipament cultural que pogués donar peu a la confusió. Al metro, un home va ferir a tres tot cridant “Això és per Síria”. La reacció d’un dels testimonis va ser filmar l’escena en comptes d’intentar ajudar. De fet, al Daily Mirror una de les víctimes va declarar que s’havia sentit molt dolgut pel comportament d’aquells que s’havien quedat palplantats darrere les càmeres.

Barcelona, juliol de 2013

Reculant un parell d’anys, al Festival Grec,  vaig veure una muntatge de les tragèdies romanes de Shakespeare que era exageradament versemblant per a un espectador del segle XXI.

Per què?

62pcxcgt-1393809819Els de la companyia holandesa Toneelgroep Amsterdam utilitzaven el llenguatge audiovisual dels informatius i realities i estava ambientat en un lobby d’hotel d’alts executius. Per tant, com Jean Baudrillard sostenta el simulacre ha guanyat territori a la realitat. Així que fent una suma barroca: simulacre(teatre) dins de simulacre (televisió) = realitat.

 

Anuncis