Entrevistes i articles, Featured Text, Paraules en dansa

“La dansa contemporània no és una forma, és una aproximació”

 

Hemabharathy Palani_1Quin paper té la dansa contemporània a l’Índia? Coreògrafs i ballarins d’aquest país expliquen com els transforma i com s’hi identifiquen. Parlen dels costums més arrelats, com les danses clàssiques, la forma i l’aproximació dels moviments, als conflictes socials i polítics que denuncien sobre l’escenari. L’encontre amb ells i Sanjoy Roy va tenir lloc la setmana passada al Graner.

Reportatge publicat a El Núvol – Castafiore

Vora les deu del matí, entre torrades i tasses de cafè desfilaven els artistes de les tres peces que la nit anterior havia vist al Mercat de les Flors. Visitar-los al Graner, centre de creació i residència artística, és com visitar-los a casa, encara que el dimecres 23 de setembre quan els vaig visitar només hi havien dormit una nit. Per alguns era la primera vegada que trepitjaven Europa.

Sota el títol ‘L’Índia. Nit de peces curtes’, la  van presentar Twine, Diabolique i Nerves (aquesta última coreografia va rebre el Prakriti Excellence Dance Awards) respectiavament al Mercat de les Flors. Un projecte que rep el suport de Asia-Europe Foundation (ASEF), Arts Network Asia (ANA) i que organitzava el Mercat de les Flors, el Graner, ASEF i Casa Àsia. Aquestes tres peces i els seus coreògrafs també desembarcaran a O Espaço do tempo (Portugal), un centre de residències artístiques on podran treballar amb el coreògraf Rui Horta. Havent passat per Portugal, L’Embharaty Palani i en Surjit Nongmeikapam presentaran el seu treball al Barbican Centre de Londres. Justament de cara a la cita londinenca en Sanjoy Roy, crític de dansa de The Guardian, era a Barcelona per entrevistar a la Hema i en Surjit. Jo m’hi vaig infiltrar amb la meva gravadora.

Havent esbossat el context, tornem al Graner, però ara ja asseguts al terra i en rotllana (així és com funcionen les entrevistes als ballarins normalment, les cadires sobren). Tal i com les maneres d’articular el llenguatge físic i el contingut a Twine, Diabolique i Nerves tenen poc a veure, el bagatge dels tres coreògrafs tampoc té gaire en comú. Malauradament, problemes burocràtics amb la tramitació del visat van impedir que en Surjit arribés a Barcelona, però un dels intèrprets de Nerves, l’Abow (Rajkumar Roseen Singhi) va fer de portaveu del grup de Manipur.

La formació tradicional de Baratanatyam i Kutxipudi que va rebre de petita no feia molt feliç a la Hema: “preferia córrer. Quan veig espai m’entren ganes de córrer” diu la Hema divertida. Tot i així, el 2000 va entrar a Attakalari (Centre de les arts del moviment a Bangalore), llavors la dansa contemporània allí era una novetat: “Ens preguntavem què era la dansa contemporània. Teníem classes de dansa clàssica (Bharatanatyam, Kathak) entrenament físic, ballet i també molts estils de dansa contemporània, venien molts professors convidats d’Alemanya o el Regne Unit. Així que sabíem que la contemporània no era una forma sinó una aproximació” afirma la Hema. En aquest context va anar descobrint quina relació tenia amb la dansa: “més que ser una cosa que m’agradi, és dins meu, però no ho vaig reconèixer fins que vaig veure que era el meu llenguatge. Puc parlar a través de la dansa. Vaig sentir que la meva identitat existia en allò. A través de la coreografia he aconseguit claredat, el que m’agrada, em desagrada, quin és el meu camí, com m’agradaria anar més enllà.”

Prasanna Saikia_1

En Prasanna Saika viu a Calcuta i allà s’ha format com a ballarí, en comptes de començar a formar-se en moviment amb les disciplines clàssiques, va començar amb la dansa jazz. Tot i que no li ha interessat mai la clàssica, ha après Kathak, perquè en la companyia en la que treballa busquen llenguatges híbrids entre el jazz i el Kathak. En Prasanna admet que aquestes fusions no són fàcils per a la societat índia: “se’ns critica per corrompre el Kathak” diu. Diabolique és de les seves primeres aventures coreogràfiques: “he intentat trencar barreres, no he volgut utilitzar gaire tècnica i no basar-me només en la dansa. És un progrés per descobrir una altra cosa.”

Sí bé la Hema, en Prasanna, en Sylvester Mardi o la Meghna Nambiar (els ballarins de Twineque també formen part d’Attakalari) han rebut una formació transversal i professional, elcasting d’en Surjit no és pas de ballarins professionals, sinó joves que viuen les incerteses polítiques i socials d’aquest estat de Manipur.

Lord Irwin l’anomenava la Suïssa de l’Índia, pel difícil accés i els boscos frondosos de Manipur (La Terra de les joies). Just al final de l’Himàlaia és la part geogràficament més aïllada de l’Índia i, de fet, no va pertànyer a l’Índia fins que els britànics la van colonitzar el 1891. El 1949 va quedar dins l’Índia independitzada de Gran Bretanya, però des de llavors rebel·lions —ja sigui tant per alliberament nacional com els conflictes ètnics— han estat el pa de cada dia. Tot i que l’any 1972 va sortir de l’Unió Índia, el 1980 el govern de Nova Dehli va declarar Manipur “zona de disturbis”, imposant d’aquesta manera l’AFSPA (Armed Forces Special Powers Acts), les forces especials de l’exèrcit indi per a aquest tipus de zones. Un dels comentaris que ens deixa anar l’Abow, després d’haver dormit per primera vegada a Europa: “avui m’he despertat i he pensat: no sóc a Manipur, sóc a Europa. A Manipur quan et despertes automàticament penses que pots topar amb l’exèrcit. Aquí em sento viu, veig el sol!”.

Nerves, d’en Surjit, transmet brutalitat, confusió. Sense una línia narrativa evident, el missatge queda més clar que l’aigua amb imatges que se’m queden gravades: botes militars penjant sobre els caps dels ballarins, els fils vermells que s’entortolliguen al final. Gràcies a aquest càsting de ballarins amateurs, però artistes de soca-rel, les emocions t’arriben a colpejar perquè no interpreten interpreten, sinó són. En Surjit Nongmeikapam és un pioner a la seva terra, format en diferents danses clàssiques (Thang Ta, Kathak entre altres) i arts marcials de la Índia, ha estat un dels primers en utilitzar el llenguatge de la dansa contemporània per anar més enllà de les formes artistístiques ancestrals de Manipur. “He crescut en un lloc on les manifestacions ritualístiques són molt importants. La dansa o qualsevol disciplina artística a Manipur prové del ritual Lai Haraoba, en el que convidem els esperits dels nostres ancestres” explica l’Abow. Tant ell com l’Akee Sorokham, que també balla a la peça d’en Surjit són realitzadors (a Manipur hi ha una gran cultura audivisual internacionalment reconguda). En Tombi i en Yayma també formen part de Nerves. Tombi (Senjam Hemjit Meite) és b-boy i en Yayma (Laiphangbam Suraj Roy) és músic. A tots quatre el procés creatiu d’aquesta peça com el fet de representar-la sobre els escenaris els ha canviat.

“Ha estat una transformació, l’exploració física del cos i la ment. La tensió destensada. He treballat en molts camps artístics com l’audiovisual o la pintura, on hi ha conexions. Però l’experiència en directe de l’existència mateixa es viu a través dels moviments físics. Celebrar el teu cos, per fi!” exclama l’Abow. “M’ha canviat com a persona. Tinc hipotiroidisme, així que sempre tenia ganes de dormir. He anat canviant, físicament i mentalment. Ara sento que la meva ment és més lliure”, diu l’Akee, i en Tombi explica: “Podem mostrar la nostra cultura i emocions en aquesta peça. Quan ballo hip hop, no puc ensenyar res més que passos. Cada vegada m’agrada més la dansa contemporània, perquè em dona llibertat.”

En el cas del Yayma, el més jove del grup, aquesta experiència encara ha estat més terapèutica. Té un historial d’encontres amb l’AFSPA, l’han apallissat i tancat al calabòs. En Yayma treballa en un projecte en el que es planten arbres per a protegir espais. Però com diu l’Abow: “l’autoritat de l’AFSPA pot afectar qualsevol, llancen les seces frustrancions personals sobre la gent innocent. I afageix en Yayma: “He anat acumulant pors i ràbia, gràcies al treball que he fet amb en Surjit, he pogut deixar anar el dolor i l’agonia. He après a escollir jo mateix amb el propi cos, sense que em donessin ordres. Per primera vegada he explorat tots els aspectes de mi mateix, com el cos provoca la ment i la ment al cos.”

A Manipur la dansa contemporània és molt nova, a Bangalore no tant, però igualment encara hi ha qüestions, aparentment molt simples, que desencadenen més preguntes. “Sovint sento que la gent diu a la India i en altres llocs: ‘què és això de la dansa contemporània índia?’ Pot ser una mena d’‘occidentalització’ o una cosa no-índia?”pregunta en Sanjoy Roy a la Hema.

“Aquesta pregunta si és dansa contemporània o només dansa me la fan molt sovint. Em pregunten: ‘ets una ballarina contemporània?’ i després em diuen: ‘però la teva peça s’assembla molt al Bharatanatyam, quina és la diferència?’ El cas és que senzillament estic en el procés d’explorar quelcom. Som ballarins indis? Som ballarins indis contemporanis? Senzillament ballarins? D’acord, faig una peça de dansa contemporània índia. Llavors la pregunta seria: per a qui? Faig el que és millor per a la peça, amb això no es pot mentir. Prenc les meves decisions. Sóc índia. La formació és en el meu cos. La memoria física és més forta que la memòria mental.” De fet, Twine (torçar plegats) té la força magnètica de la memòria física, els moviments codificats de la dansa clàssica s’enllacen orgànicament amb els passos inèdits, tot lligat amb una elasticitat palpable en la que les trenes quilomètriques esdevenen una extremitat més.

La connexió amb la resta del món, de retruc ho és amb el temps en què vivim. “És important parlar el llenguatge actual —reivindica la Hema—. La dansa contemporània et permet explorar les fronteres. Hi ha uns límits, clar, però no estan blindats, i jo jugo amb les fronteres. És la meva idea de contemporani. Les residències artístiques com aquesta del Graner o Espaço do Tempo ajuden a sortir de la zona de comfort, pel clima, la gent, el públic. T’ofereixen un repte, una aproximació diferent.”

Enllaços d’interès:

http://granerbcn.cat/

http://attakkalari.org/

Sobre en Surjit Nongmeikapam:

https://vimeo.com/58779367

 

Anuncis